dimecres, 9 de desembre del 2009

Aquesta és la taula de Jadex, un forer del fòrum Tom's Boring Mordheim Forum què juga amb aquesta Obra Mestra, feta per ell:







Posar totes les fotos (30) seria massa pesat, ja que només les puc pujar de 5 en 5 i no queden bé. Si voleu vore-les totes (i creieu-me, voleu) estan totes ací:

http://boringmordheimforum.forumieren.com/scenery-and-terrain-f4/my-2nd-serious-scenery-adventure-the-city-guards-bastion-t2808-25.htm?sid=3c46c94e26d745d417a418229b822329

dimarts, 8 de desembre del 2009

Parada i reanudació

He estat un temps sense actualitzar per què he estat ocupat fent coses, entre elles la creació d'entrades a la Viquipèdia de Mordheim, Cronologia de Warhammer i més (mireu sota a la plantilla on hi han més articles relacionats)

Prompte continuaré amb la història i un informe de guerra de la primera batalla.

Salut i Mordheim! ( I comenteu)

dissabte, 5 de desembre del 2009

Exili (1)

Sóc Konrad, de Landermark. Si es que encara queda Landermark. I si es que encara se’m pot considerar d’allà, siga el què siga.

Bé, supose que hauria d’explicar la història des del començament.

Landermark era una ciutat típica de Ostland: Al Nord de l’Imperi, una població d’alguns centenars d’ànimes, boscos que la majoria d’imperials no gosarien d’entrar de nit (i molts, tampoc de dia), un riu, una terra feta malbé on el conreu és difícil, i, repetisc, com tota ciutat típica d’Ostland, una taverna més grans què certs castells. Potser açò últim no és cert, però de ben segur què si és més important.

I, com tota població d’Ostland, té un alcalde. I com tot alcalde, és un imbècil que vigila més el seu benestar i lluir roba cara més què tindre cura dels seus ciutadans. En temps de pau, no s’espera altra cosa d’un governant, però en temps de guerra esperes alguna cosa més què això. El procediment típic: Cridar a la guerra, organitzar la defensa amagant-se a altra ciutat o província, fanfarronejar, però ni això. Karl, el nostre ‘heroi’, simplement es va amagar a sa casa amb la seua guàrdia personal, va tancar les portes amb pany i forrellat fins que va passar tot. El molt bastard fins i tot es va portar les reserves de cervesa de La Llar del Bou Ebri, la taverna local.

Landermark, com ja he dit, és una ciutat d’Ostland, i això diu molt sobre la seua situació. I més si està entre el triangle format per Borkum, Bechafen i Selon, al nord d’Ostland, a la frontera amb Kislev i porta quasi oficial de les Hordes del Caos.

Després de l’impacte del que fora que siga què va vindre del cel, a la ciutat de Mordheim a Ostermark, el Caos va entrar en un estat d’animositat permanent. Als Goblins dels boscos i Homes Bèstia se’ls varen sumar els nostres avantpassats degenerats de Norsca. I assaltaven la població en una marea interminable.

Algú havia d’organitzar la defensa i, sent lògic vam anar a vore l’alcalde Karl, però aquest va fer el què es va dir anteriorment: Amagar-se a sa casa, com un traïdor, abandonat a la seua sort al seu poble i emportar-se la cervesa, doble traïció.

Així doncs, veient que estàvem abandonats a la nostra sort, alguns del poble vam organitzar la defensa del poble com vam poder, entre uns 8 o 10, guerrers. Hi era jo, el meu germà Aras, el meu cosí Kaiju, veterà de la guerra, uns 2 guerrers més veterans, algun xic impulsiu amb ganes de glòria…. Entre tots, varem organitzar les defenses, dirigir als camperols cap a l’interior del poble, enfortir els punts febles, cercar guerrers i ajuda exterior i entrenar a la milícia local en l’ús de l’arc i la llança, una de les poques armes què podíem manufacturar.I varem lluitar.

I tant que varem lluitar. Vam resistir els atacs dels engendres mig bous, mig caricatura d’humans què perforaven amb el cap les defenses, i també alguns milicians. Els brutals homens de Norsca varen cremar camps de conreu i part de la vila, i els gòblins dels boscos llançaven fletxes enverinades contra les nostres posicions, mentre entraven per les escletxes de les defenses, a vegades amb tanta set de sang que es trepitjaven uns a altres matant-se.

Però, brutal com eren els atacs, no varen poder resistir l’impuls del bou. Homes lluitaven de tu a tu contra l’escòria animalada, les dones llençaven virots a la degeneració nòrdica i els gòblins eren enfilats i empalats en llances brandades per màrrecs de 14 anys. Tothom va lluitar, i així tothom va salvar la població. També, cal dir-ho, vam perdre gent molt bona, gent d’honor, gent quin valor no es pot mesurar.

La gesta va arribar a la capital i d’allà va vindre el comte Valmir Von Raukov en persona per felicitar-nos, amb la seua guàrdia. I ens varem reunir a la plaça del poble. Ahi estaven els què dies enrere havien lluitat. Una horda de camperols, de pagesos, de caçadors furtius vinguts d’entre el bosc per ajudar; una horda de gent abocada al fracàs que va resistir i ara s’aguantava dempeus orgullosa, entre crosses, caps embenats i alguna que altra amputació. Darrere de tot, esperàvem els organitzadors de la defensa, ‘ancians’ deien ells (malgrat alguns no passaven els 30) a la façana de l’ajuntament. Va haver-hi molta expectació quan Valmir va arribar dalt d’un blanc corser, amb una daurada i lluent armadura. Tothom aplaudia, i s’empentaven per a poder tocar la seua ma, corser o el que poguéssim. Darrere de tot, esperàvem els ancians.

Quan Valmir va apropar-se a nosaltres, la porta es va obrir, i Karl va eixir amb la seua guàrdia, espenyant-nos a tots i anant directe a reunir-se amb el comte. Eixe bastard s’havia amagat en la seua casa i ara presumia davant del comte, es posava medalles, contava lluites que no va poder ni vore, i era el heroi. La gent es mirava a la cara amb els ulls com a plats; gent que havia perdut familiars i amics. No podia suportar com un bastard, eixe giracamises de merda es pixava en l’orgull de tota la gent que va lluitar, lluïa davant d’ell com un fatxenda, i vaig fer el que tota persona amb honor hauria de fer: Li vaig colpejar amb el revers de la ma a la galta, tirant-lo a terra i embrutant la seua roba luxosa i fent-lo sagnant.
El porc estirat a terra es va passar la ma per la cara i al vores a la ma sang, va fer un crit aterrat. Hahaha, com vaig riure, estic ben segur què eixe pallasso i fill de papà és la primera vegada que veia la seua sang. Mentre, la resta de la gent reia.

Tota la gent menys Karl i el comte Elector. Malauradament no ho sabia jo, però ells dos tenien llaços de sang i interessos polítics en comú. No sóc un home de política, i menys quan es resumeix en vore a qui li fas la traveta per a posicionar-te millor en la successió, però lo següent que vaig saber era que estava expulsat de Landermark. Estava expulsat del meu propi poble, poble que vaig defensar amb les meues pròpies mans i amics, mentre eixe neci es reia, nedava en riqueses.

Vaig haver de marxar del poble, i un centenar de persones em van seguir. No suportaven a eixe bastard governant el seu poble. Altres volien seguir-nos, però eren massa majors o massa joves, tenien a càrrec familiars o altres raons, però van haver de quedar-se allà.

Mentre nosaltres érem els Rebutjats de Landermark. O com va dir l’amic Karl, els “Violents de Landermark”.